︎
 

REPENSAR-REDIBUIXAR-REINVENTAR… PERÒ,  NO SERÀ MOLT MILLOR DESORDENAR L’ARXIU?


Fefa Vila


Els debats en l'esfera cultural-artística han subratllat la importància política de recuperar, tematitzar i reelaborar els treballs de creació del passat, més o menys recent, més o menys llunyà; especialment aquells que han estat realitzats tradicionalment per subjectes marginats i que subratllen una infrahistòria, una intrahistòria, una altra història que ha d'emergir per adonar de les relacions de poder que tradicionalment estan en joc i que estableixen l'ordre de les coses, creant jerarquies d'existència i valor. La crítica feminista i cuir ha estat sempre present, amb un paper protagonista, en aquests debats. Redibuixar, repensar, fins i tot reinventar i ficcionar els usos de l'arxiu a les pràctiques artístiques o polítiques ha estat una de les tasques amb què s'ha enfrontat el feminisme. En general, aquests treballs mostren històries de dones i de dissidents sexuals, de les seves representacions i imaginaris utòpics, però també donen compte de la materialitat, els fets de carn.

La possibilitat d'abordar aquestes qüestions sempre és un tema complex i conflictiu, i no exempt de contradiccions sense resoldre, encara més quan es tracta d'una institució, sigui aquesta una biblioteca, museu, institut de recerca, universitat, etc., qui alimenta aquesta possibilitat. Arxiu en la seva accepció originària és arkhé, que nomena alhora un començament i un mandat. D'una banda, és una invitació a indagar a l'origen, els moviments i les lleis que l'acompanyen i, de l'altra, ordena i crea, es crea i recrea com un principi ontològic, però sobretot dóna lloc a una topologia, una topologia que es tanca sobre si mateixa i tanca el que conté, sovint amb clau, la història mereixedora de ser explicada. En paraules de Derrida, a Mal d'arxiu, significa “allà on s'exerceix l'autoritat, l'ordre social, en aquest lloc des del qual l'ordre és donat – principi gnomològic – (…) Allà on hem dit i en aquest lloc” . Vist així, l'arxiu i l'arxivar no només representa una taxonomia que inclou i exclou en la seva dinàmica creadora, és a més una disciplina que subjecta, ens subjecta a un lloc, a un moment, a uns fets, registrant la vida i les seves històries per produir la veritat que ordena i que vol manar i de facto mana.

Pensar l'arxiu, sens dubte des d'una visió i experiència escorada, per exemple, la feminista queer-cuir-kuir, és la clau que obre les portes custodiades pels dracs de la raó, i les regles i les intencions. Quan això és possible que passi -costa el seu- trobem un escenari ple de clar-obscurs, fins i tot per a la nostra història més recent, de la qual encara recordem que hem estat part o protagonistes; però també s'obre la caixa dels trons que fa trontollar el poder polític del control de la memòria, de les seves ordres, constitucions i interpretacions, i de la seva potència performativa com a productor de sentit significatiu, d'aquesta veritat.

Preguntem-nos què és un arxiu? Edificis monumentals, museus, biblioteques, apartaments desordenats, CPUs, el núvol, discos, fanzines, fulletons, cartes, fotos, ordinadors i la pròpia memòria, els seus efectes i afectes, la pròpia honestedat i l'alegria i el dolor, podrien ser part de la resposta. Els fitxers adopten moltes formes. Quan parlem d'arxius, per a poques pot significar i connectar amb ficcions i utopies, però per a la immensa majoria significa unitats d'emmagatzematge virtuals o físiques, d'actors individuals o col·lectius de caràcter oficial o no oficial, privades i públiques, sense nom o amb nom i diversos cognoms. Llocs que funcionen com a base per als nostres intents de reconstruir o representar històries del passat, intents que no sempre resulten fructífers en mostrar-se com a parcials o ineficaços o impossibles o prohibits o morts o a saber on. Els fitxers es constitueixen mitjançant processos de selecció i, per tant, d’exclusió. Alhora, són els criteris i els processos de selecció i classificació els que fan que un objecte sigui motiu d'arxiu, objectes materials o immaterials sostinguts culturalment i econòmicament, amb valor d'ús i de canvi. Un fitxer que pot tenir l'estatut de col·lecció per a alguns museus.

Podem dir que el fitxer sorgeix per ocupar un lloc entre la memòria i l'oblit, entre l'ordre i el caos. Un mediador que mesura les possibilitats i el rànquing de valor duna existència física o simbòlica. D'aquesta manera, les preguntes i les possibles respostes sobre arxivar i construir un arxiu sempre impliquen una qüestió de poder. I recordem que on hi ha poder hi sol haver resistència.

Les qüestions sobre el poder han estat fonamentals en les discussions teòriques cuir i feministes sobre els arxius, i en general sobre les col·leccions, ja no només el què s'arxiva o no, sinó quines accions exigeixen i acompanyen aquest arxiu perquè parli, perquè es posi a parlar com una forma de resistència en totes les seves possibilitats, en la seva potència desitjant per conflictuar la producció de la veritat que ha construït mons i cossos que hi habiten i, al contrari, per la seva força, n'ha impedit d'altres. Qüestions centrades, en un primer moment, en el marc patriarcal i heteronormatiu que estructura els mecanismes d'inclusió i exclusió en les narracions i història oficials, que es va complexitzant i intersectant amb qüestions elaborades i situades com a subalternes i a la qual se sumen la classe social , els processos de racialització i colonització, entre d'altres.

El desenvolupament d'un arxiu alternatiu a aquesta “història oficial i oficiosa” requereix anar molt més enllà de prestar-los atenció a la imatge o a certs documents concrets, i ha de convertir-se en un lloc significant per a tot tipus de “materials vius” implicats a la nostra memòria i en la història, des de reunions, accions, shows, espectacles, bars, menjars, festes, funerals, protestes, dols i celebracions, penes i alegries, efectes i afectes, de sentiments i sentiments. Entre invocar i convidar els morts a la conversa i una infinitat de possibilitats de fer memòria, fer vida i crear món. En aquest sentit, l’arxiu no pot ser només un dipòsit de retalls de memòries aïllades, sinó que també ha de ser un mètode a interrogar i una teoria en si mateixa; una teoria que posa de manifest la rellevància cultural i la memòria col·lectiva de la construcció social i del complex registre de l'activitat viscuda i viure-morir en si mateixos; de futurs i esdeveniments cuirfeministes, on el cos, el paper del cos és central, ja no només com a vehicle en les transmissions de l'experiència i del coneixement sinó també com una experiència de contacte que permeti integrar el conflicte, la interdependència, l'enllaç, el confús i el paradoxal o irresoluble en fer i desfer moviments, de transitar els camins i d'obrir-ne d'altres. Moviments que sempre són de protesta davant l'ordre de les coses donades, encara que poques vegades regalades. En aquest sentit, no som éssers, som agents de memòries. La nostra subjectivitat és construïda permanentment, està inserida en contextos i processos de canvi que no es resolen o es tanquen mai i que, en certs moments i per a certs subjectes pot fins i tot accelerar-se i col·lisionar, igual que les memòries que allotgen i que en el seu agenciament inevitablement col·lisionaran amb els cossos normatius i les memòries hegemòniques. Tant els cossos com les memòries estereotipades i silenciades serveixen com a artefactes per a l'ordre i el control social i polític, operen a més com a dispositius d'oblit, desmemòria, exclusió, individualització i aïllament.

Aleshores, com fer memòria, com explicar les històries del desig de les dones rurals gallegues, o dels esclaus d'abans i d'ara, o dels sense sostre, o dels morts al Mediterrani, o dels indocumentats a la UE o de les persones cuir o d'aquell + que acompanya la sopa de lletres de les dissidències sexuals? Com activar un desig altre? Dèiem a El libro de buen Vmor (2017) “Si col·lectivament som l'efecte de l'esborrat sistemàtic dels sabers subalterns del cos i si a més l'arxiu s'ha instituït històricament com una mediació d'ordre i privilegi entre cos i ment, entre Història i històries , entre allò llegible i allò indesxifrable, en definitiva, entre memòria i poder… com activar un desig altre?” Sembla que cal no només desmuntar autoritats i les seves parles autoritzades; l'acció d'un fitxer a la contra, d'un contraarxiu desitjant ja no només consistirà a rastrejar i evidenciar les empremtes esborrades sinó donar compte del desordre, instaurar i produir el desordre a l'arxiu, com l'inici d'un camí que més que refer-se ha de torçar-se, de vegades fins i tot ha de desaparèixer estratègicament de la vista i sobretot ha de ser transitat per trencar les vitrines i els marcs, buidar i desordenar les prestatgeries, irrompre en els codis de classificació i visió que fins ara els fan possibles, embrutar les galledes blanques, obrir les finestres del museu perquè l'ordre de les seves coses tingui la possibilitat de fugir, d'alliberar-se dels protocols que el sostenen en aquest aïllament i disciplina. Sortir volant per no tornar mai. Provocar allò inesperat, possibilitar l'estranyament utilitzant mètodes inusuals o molt poc coneguts, preguntar-nos sempre sobre possibilitats i alternatives que habitualment coneixem. Anar cap a allò desconegut, allò anònim, allò irreconeixible, allò ocult, allò disfressat o amagat, sortir a la trobada de forasteres i fugitius de la llei i atendre els seus predicaments.

Hem vingut a desfer-ho, a abandonar allò impol·lut, l’abstracció, la coherència social, allò previst i allò programat per la intel·ligència artificial, i la natural, per a la seva homologació i integració. Partir del desordre com a mètode, com una manera de fer, que possibiliti donar compte d'un altre dret, d'altres hàbits, d'un futur obert que encara ha d'arribar però que ja està en camí, retorçant el camí.

// CAS

Los debates en la esfera de lo cultural-artístico han subrayado la importancia política de recuperar, tematizar y reelaborar los trabajos de creación del pasado, más o menos reciente, más o menos lejano; especialmente aquellos que han sido realizados tradicionalmente por sujetos marginalizados y que subrayan una infrahistoria, una intrahistoria, otra historia que debe emerger para dar cuenta de las relaciones de poder que tradicionalmente están en juego y que establecen el orden de las cosas, creando jerarquías de existencia y valor. La crítica feminista y cuir ha estado siempre presente, con un papel protagonista, en estos debates. Redibujar, repensar, incluso reinventar y ficcionar los usos del archivo en las prácticas artísticas o políticas ha sido una de las tareas con las que el feminismo se ha enfrentado. En general estos trabajos muestran historias de mujeres y de disidentes sexuales, de sus representaciones e imaginarios utópicos, pero también dan cuenta de la materialidad, los hechos de carne.

La posibilidad de abordar estas cuestiones siempre es un tema complejo y conflictivo, y no exento de contradicciones sin resolver, más aún cuando se trata de una institución, sea esta una biblioteca, museo, instituto de investigación, universidad, etc., quién alimenta esa posibilidad. Archivo en su acepción originaria es arkhé, que nombra a la vez un comienzo y un mandato. Por una parte, es una invitación a indagar en su origen, los movimientos y las leyes que la acompañan y, por la otra, ordena y crea, se crea y recrea como un principio ontológico, pero sobre todo da lugar a una topología, una topología que se cierra sobre sí misma y encierra lo que contiene, a menudo bajo llave, la historia merecedora de ser contada. En palabras de Derrida, en Mal de archivo, significa “…allí donde se ejerce la autoridad, el orden social, en ese lugar desde el cual el orden es dado – principio nomológico - (…) Allí donde hemos dicho y en ese lugar”. Visto así, el archivo y archivar no solo representa una taxonomía que incluye y excluye en su dinámica creadora, es además una disciplina que sujeta, nos sujeta a un lugar, a un momento, a unos hechos, registrando la vida y sus historias para producir la verdad que ordena y que quiere mandar y de facto manda. 

Pensar el archivo, desde luego desde una visión y experiencia escorada, por ejemplo, la feminista queer-cuir-kuir, es la llave que abre las puertas custodiadas por los dragones de la razón, y sus reglas e intenciones. Cuando esto es posible que suceda -cuesta lo suyo- encontramos un escenario lleno de claro-oscuros, incluso para nuestra historia más reciente, de la que aún recordamos que hemos sido parte o protagonistas; pero, también se abre la caja de los truenos que hace tambalear el poder político del control de la memoria, de sus órdenes, constituciones e interpretaciones, y de su potencia performativa como productor de sentido significativo, de esa verdad.

Preguntémonos ¿qué es un archivo? Edificios monumentales, museos, bibliotecas, apartamentos desordenados, CPUs, la nube, discos, fanzines, folletos, cartas, fotos, ordenadores y la propia memoria, sus efectos y afectos, la propia honestidad y la alegría y el dolor, podrían ser parte de la respuesta. Los archivos adoptan muchas formas. Cuando hablamos de archivos, para unas pocas puede significar y conectar con ficciones y utopías, pero para la inmensa mayoría significa unidades de almacenamiento virtuales o físicas, de actores individuales o colectivos de carácter oficial o no oficial, privadas y públicas, sin nombre o con nombre y varios apellidos. Lugares que funcionan como base para nuestros intentos de reconstruir o representar historias del pasado, intentos que no siempre resultan fructíferos al mostrarse como parciales o ineficaces o imposibles o prohibidos o muertos o a saber dónde. Los archivos se constituyen mediante procesos de selección, y, por lo tanto, de exclusión. Al mismo tiempo, son los criterios y procesos de selección y clasificación los que hacen que un objeto sea motivo de archivo, objetos materiales o inmateriales sostenidos cultural y económicamente, con valor de uso y de cambio. Un archivo que puede tener el estatuto de colección para algunos museos.


Podemos decir que el archivo surge para ocupar un lugar entre la memoria y el olvido, entre el orden y el caos. Un mediador que mide las posibilidades y el ranking de valor de una existencia física o simbólica. De esta manera, las preguntas, y sus posibles respuestas, sobre archivar y construir un archivo siempre implican una cuestión de poder. Y recordemos que donde hay poder suele haber resistencia.

Las cuestiones sobre el poder han sido fundamentales en las discusiones teóricas cuir y feministas sobre los archivos, y en general sobre las colecciones, ya no solo lo qué se archiva o no, si no qué acciones exigen y acompañan a ese archivo para que hable, para que se ponga a hablar como una forma de resistencia en todas sus posibilidades, en su potencia deseante para conflictuar la producción de la verdad que ha construido mundos y cuerpos que lo habitan y, por el contrario, por su fuerza, ha impedido otros. Cuestiones centradas, en un primer momento, en el marco patriarcal y heteronormativo que estructura los mecanismos de inclusión y exclusión en las narraciones e historia oficiales, que se va complejizando e intersectando con cuestiones elaborados y situadas como subalternas y a la que se suman la clase social, los procesos de racialización y colonización, entre otros.

El desarrollo de un archivo alternativo a esa “historia oficial y oficiosa” requiere ir mucho más allá de prestarles atención a la imagen o a ciertos documentos concretos, y tiene que convertirse en un lugar significante para todo tipo de “materiales vivos” implicados en nuestra memoria y en la historia, desde reuniones, acciones, shows, espectáculos, bares, comidas, fiestas, funerales, protestas, duelos y celebraciones, penas y alegrías, efectos y afectos, de sentimientos y sentires. Entre invocar e invitar a los muert+s a la conversación y un sin fin de posibilidades de hacer memoria, hacer vida y crear mundo.  En este sentido, el archivo no puede ser solo un depósito de retazos de memorias aisladas, sino que también debe ser un método a interrogar y una  teoría en sí misma; una teoría que pone de manifiesto la relevancia cultural y la memoria colectiva de la construcción social y del complejo registro de la actividad vivida y el vivir-morir en sí mismos; de devenires y aconteceres cuirfeministas, en donde el cuerpo, el papel del cuirpo es central, ya no solo como vehículo en las transmisiones de la experiencia y del conocimiento sino también como una experiencia de con-tacto que permita integrar el conflicto, la interdependencia, el vínculo, lo confuso y lo paradójico o irresoluble en el hacer y deshacer movimientos, de transitar los caminos y de abrir otros. Movimientos que siempre son de protesta frente al orden de las cosas dadas, aunque rara vez regaladas. En este sentido, no somos seres, somos agentes de memorias. Nuestra subjetividad es construida permanentemente, está inserta en contextos y procesos de cambio que no se resuelven o se cierran nunca y que, en ciertos momentos y para ciertos sujetos puede incluso acelerarse y colisionar, lo mismo que las memorias que albergan y que en su agenciamiento inevitablemente van a colisionar con los cuerpos normativos y las memorias hegemónicas. Tanto los cuerpos como las memorias estereotipadas y silenciadas sirven como artefactos para el orden y el control social y político, operan además como dispositivos de olvido, de desmemoria, de exclusión, de individualización y aislamiento.   

Entonces, ¿cómo hacer memoria, cómo contar las historias del deseo de las mujeres rurales gallegas, o de los esclavos de antes y de ahora, o de los sin techo, o de lxs muertxs en el Mediterráneo, o de los indocumentados en la UE o de las personas cuir o de ese + que acompaña la sopa de letras de las disidencias sexuales? ¿Cómo activar un deseo otro? Decíamos en El libro de buen Vmor (2017) “Si colectivamente somos el efecto del borrado sistemático de los saberes subalternos del cuerpo y si además el archivo se ha instituido históricamente como una mediación de orden y privilegio entre cuerpo y mente, entre Historia e historias, entre lo legible y lo indescifrable, en definitiva, entre memoria y poder… ¿cómo activar un deseo otro?” Parece que se hace preciso no solo desmontar autoridades y sus hablas autorizadas; la acción de un archivo a la contra, de un contra archivo deseante ya no solo consistirá en rastrear y evidenciar las huellas borradas sino dar cuenta del desorden, instaurar y producir  el desorden en el archivo, como el inicio de un camino que más que rehacerse tiene que torcerse, a veces incluso tiene que estratégicamente desaparecer de la vista y sobre todo tiene que ser transitado para romper las vitrinas y los marcos, vaciar y desordenar las estanterías, irrumpir en los códigos de clasificación y visión que hasta ahora los hacen posibles, ensuciar los cubos blancos, abrir las ventanas del museo para que el orden de sus cosas tenga la posibilidad de darse a la fuga, de liberarse de los protocolos que le sostienen en semejante aislamiento y disciplina. Salir volando para nunca volver.  Provocar lo inesperado, posibilitar el extrañamiento utilizando métodos inusuales o muy poco conocidos, preguntarnos siempre sobre posibilidades y alternativas a las que habitualmente conocemos. Ir hacia lo desconocido, lo anónimo, lo irreconocible, lo oculto, lo disfrazado o escondido, salir al encuentro de forasteras y fugitivos de la ley y atender a sus predicamentos.

Hemos venido a deshacerlo, a abandonar lo impoluto, el ensimismamiento, la coherencia social, lo previsto y lo programado por la inteligencia artificial, y la natural, para su homologación e integración. Partir del desorden como método, como un modo de hacer, que posibilite dar cuenta de otro derecho, de otros hábitos, de un futuro abierto que está por llegar pero que ya está en camino, re-torciendo el camino.




Fefa Vila És una activista queer feminista i a més escriptora i professora de sociologia a la UCM. Des del 1986 viu i treballa a Madrid, en aquesta ciutat des de finals de la dècada dels vuitanta, ha militat en diversos grups feministes i de dissidència sexual. Promotora i artivista del grup LSD (1993-1998), grup de referència política queer i d'intervenció pública artisticocultural a Espanya. Des de fa tres dècades compatibilitza la seva activitat com a docent i investigadora a diverses institucions amb la investigació cultural, l'escriptura, la creació artística, el comissariat i la producció cultural independent.