Frankfurt


Sam Cottington
Text emmarcat en l’exposició Sneckdown, comissariada per Yaby (Beatriz Ortega Botas i Alberto Vallejo) a l’EACC.


Quan les altres set persones amb qui se n’anaren de vacances li començaren a fer fotos, va somriure amb rapidesa i entusiasme. Sabia com sortir bé en una foto tot i no ser gens fotogènic. Ja no és suficient per a algú com ell ser simpàtic o encantador –a més de tindre un compromís estètic i una atenció discretament professional cap a les preocupacions contemporànies adequades–, cal esforçar-se i projectar-ho. Quan van aparéixer les càmeres del mòbil es va posar en posició i va recordar una cita que havia llegit a la universitat: Estar viu sempre implica la mort d'una altra persona. L'havien llegit juntes a classe durant la carrera, en una assignatura optativa anomenada Nova York i el Narcisisme: l'art feminista de la Performance després dels anys 60 i els llegats de la misogínia de Freud. Carolee Schneemann va llegir 'El teatre i el seu doble' mentre el seu marit la devorava- o això és el que els havia dit el seu professor (potser borratxo) una setmana després que una alumna de la seua classe desapareguera.

Ella es va negar a sumar-se a la campanya de cerca local perquè ‘La noia està òbviament morta’. Tenia raó. De totes maneres no va compartir aquest pensament amb ningú.

Ell acabava de començar a treballar en una galeria de Nova York abans de que tancara a l'agost. Ella acabava de marxar de Nova York per estudiar Art a mitjan semestre en una escola allunyada de tot. Ell just havia començat a dirigir un espai de projectes que acabava de tancar per aquest nou treball. L’espai consistia bàsicament en donar ‘una plataforma’ a artistes experimentals que treballaven en instal·lacions discretes, gairebé sempre monocromes. Una de les exposicions que es van fer titulades When God makes a decision, man can't change it (Quan Déu pren una decisió, l'home no pot canviar-la) consistia en grans d'arròs cosits en un patró asimètric sobre la superfície de les cortines del seu saló d'ikea (l'espai era l'apartament a Bedstuy que compartia amb tres actrius sorprenentment complaents).El títol era d’una pel·lícula de fassbinder. Fassbinder mai va passar de moda, fins i tot quan la seua crueltat explícita es va tornar moralment injustificable. La seua tortura sempre es podia justificar. El terror és invariablement cultural, i la postguerra era una metàfora, no pas una descripció precisa. Ara mateix es dedicava sobretot a visitar estudis d'artistes les obres dels quals semblaven haver estat durant sis o set anys exposades al sol. Esquerdades, descolorides, marrons i grogues, se sentia optimista davant de les expectatives d'aquests artistes.


Ella feia escultures i performances que enganxaven, fins i tot que de vegades eren sorprenents (em ve a la ment la instal·lació de dotze robots aspiradors portant safates de plata amb gots de whisky de vidre tallat). Però cap dels projectes que feia no tenien una relació clara entre si. De projecte en projecte, potser sorgien estètiques aleatòries i idees noves. Es negava a explicar el significat de les seues obres fins al punt d'anar-se'n atropelladament (i no amb seguretat, com ella es pensava) enmig de converses en què li preguntaven pel significat narratiu. No tenia una pràctica perceptible (la teua pràctica és una manca de pràctica li va dir una vegada el seu professor, però necessites ser disciplinada en la teua falta de disciplina). Qualsevol altra artista que treballara com ella ho haguera deixat fa anys, ja que els sectors comercial i museístic/educatiu la consideraven a ella i la seua obra massa esmunyedisses. Però tindre una germana comissària treballant en un museu de Lisboa i una mare que li donava suport i que havia fundat una petita franquícia de clubs d'art a guarderies de Nou Mèxic, ajudava que les seues ambicions semblaren gairebé plausibles.

Tothom els estava mirant. O ningú ho feia. Entrar a l'escola d'ella era complicat. La galeria d'ell posseïa els llegats de tres artistes de renom molt estimats i cada cop més valuosos que van morir amb 40 a principis dels 90. L'art de la SIDA havia estat el tema de les tesis d'ambdues. A la inauguració d'una nova escultura pública a central park, van creure percebre en les altres persones el canvi de reconeixement del seu prestigi.

Abans de l'entrevista que li van fer i abans que fora acceptada a la seua escola, li van demanar que escriguera una resposta a una targeta postal que havien triat amb un palmell obert d'un home oferint una bombeta. El cap apuntava cap a ella, mentre que el seu cable negre apuntava cap avall i després queia fora d'enquadrament. Hi havia un forat gris al seu jersei, entre el braç i el tors amorf.

Sense gaire concentració, va escriure breument sobre una pel·lícula curteta que havia vist a l'institut. Un elefant és electrocutat públicament a través del terra d'una plataforma dissenyada acuradament per promocionar l'obertura d'un parc d'atraccions a Coney Island. El pla inicial era penjar la criatura, però aquesta idea va ser rebutjada després de les protestes de l'American Society For The Prevention of Cruelty to Animals (Societat Americana per a la Prevenció de la Crueltat contra els Animals), així que el van substituir per un centelleig de llum, seguit d'una caiguda rígida i tendra cap a un costat, produint una ràfega d'aire que va empényer el mateix núvol blanc de l'animal (produït per la màquina) cap a l'objectiu de la càmera que el filmava per encàrrec de la companya de cine Edison Manufacturing. Thomas Eddison no va estar present a l'execució.

Va escriure en tornades genériques duplicades: 

Fumeja 
Fumeja 

Fumeja
Fumeja

Fumeja
Fumeja

El 
El 

El 
El

Gris
Gris

Gris
Gris

Parpellejant
Parpellejant

Elefant
Elefant

L’elefant
L’elefant

No pot
No pot

Suportar
Suportar

Suportar
Suportar

Suportar
Suportar

Suportar
Suportar

Suportar
Suportar


Ella no n'era conscient però va ser aquí el moment en què va començar a escriure i es va convertir en escriptora - en el moment en què la seua escola li va demanar que ho fera.


Menjaren cireres morades d'una bossa marró en un banc que donava al mar i a la muntanya. Ella es va adonar que ell portava el cordó descordat i va pensar a lligar-li, però es va limitar a assenyalar-li la sabata. Va mantindre aquesta postura durant molt de temps abans que ell se n'adonara, perquè havia girat el coll per veure com el ferri on havien arribat retrocedia lentament.



Ella havia escrit un poema al ferri de camí a Capri, mentre ell dormia. Era el segon poema que havia escrit a la seua vida. Deia:

Els teus veïns l'han vist
Ella segueix follant
Ella contínua parlant
a la taula
Al terra de les benzineres
Ella mira cap aquí
Et pot veure?
Algú et pot veure des d'allà?
Actues com si tot el que feres poguera endurir la sang
Traeixes a la justícia, el dic dels déus Només vius quan la Merda és grisa i verda i redona


A cada escala que recorria la seua nova escola hi havia pòsters amb el calendari de visites d'artistes que anirien al semestre d'estiu. I darrere del text (que era petit i blanc) hi havia la imatge del pòster on apareixien els estudiants de l'escola d'aquell any disposats en poses casuals, performant l'esdeveniment que el pòster promocionava. A ningú li semblava estrany trobar-se cada dia amb un anunci on apareixien els seus companys. Tota l'escola estava pintada de blanc i els estudis eren privats, no oberts al públic com els de la seua antiga escola. El pòster era una de les poques mostres de cultura visual que es podien veure a tota l'escola (tret que tingueres una invitació als estudis dels estudiants), a part d'un mural ad hoc que un professor visitant amb problemes d'insomni havia fet a la cantina anys enrere, quan es podien fer aquesta mena de coses a les escoles d'art. Però no li hi donaven importància. 'No és una escola', li deia una noia molt alta amb els cabells grisos carbó. Es van asseure una al costat de l'altra mentre els ulls de la noia alta semblaven polir cada roca de grava que es veia fora de la finestra-paret de la cantina. He obviat esmentar l'estil arquitectònic de l'edifici, era essencialment alemany. El primer dia d'escola va acabar el seu primer poema:

Oient coberta de neu
Parladora
Església
Coberta de
neu
Düsseldorf
Angela
Angèlica
Border Collie
Bada meinhof
Que no et vacil·lin.

No
estàs
cansada
de
ser
la
mare
d’
una
altra
persona?

Va arribar el bus que els portaria a dalt de tot de la muntanya. En privat s'havien fixat en diversos punts de l'horitzó, una mica intimidades en adonar-se’n que el seu viatge estava a punt d'acabar i havien arribat a Itàlia. Van mirar tranquil·lament en direccions oposades mentre l'autobús se n'anava sense elles i el so de l'oceà, per alguna raó, parà abruptament.




Sam Cottington viu i treballa a Londres (Regne Unit, 1993). La seva obra s'ha exposat a V.O Curations (Londres), Haus Wien (Viena) i Artists self publish fair, ICA, Londres (2020). Ha presentat el seu documental "Do what you can't" a la conferència Masculinity, Sexuality and Popular Culture de la Universitat de Birmingham. Ha rebut la beca London Performance Studios Space, i està treballant a la seva obra 'The Fairness Doctrine' (2021). La seva primera novel·la 'People Person' va ser publicada per JOAN press el 2022.



// CAS

Sam CottingtonTexto enmarcado en la exposición Sneckdown, curada por Yaby (Beatriz Ortega Botas y Alberto Vallejo) en el EACC.

Cuando las otras siete personas con las que se fueron de vacaciones le empezaron a tomar fotos, sonrió con rapidez y entusiasmo. Sabía cómo salir en una foto resultona a pesar de no ser nada fotogénico. Ya no es suficiente para alguien como él ser simpático o encantador –además de tener un compromiso estético común y una atención discretamente profesional a las preocupaciones contemporáneas adecuadas–, tiene que esforzarse y proyectarlo. Cuando aparecieron las cámaras del móvil se puso en posición y recordó una cita que había leído en la universidad: Estar vivo siempre implica la muerte de otra persona. La habían leído juntxs en clase durante la carrera, en una asignatura optativa llamada Nueva York y el Narcisismo: el arte feminista de la Performance después de los años 60 y los legados de la misoginia de Freud. Carolee Schneemann leyó ‘El teatro y su doble’ mientras su marido la devoraba- o eso es lo que les había dicho su profesor (tal vez borracho) una semana después de que una alumna de su clase despareciera. 

Ella se negó a sumarse a la campaña de búsqueda local porque ‘La chica está obviamente muerta’. Tenía razón. Apenas compartió este pensamiento con nadie. 

Él acababa de empezar a trabajar en una galería de Nueva York antes de que cerrara en agosto. Ella acababa de irse de Nueva York para estudiar Arte a mitad de semestre en una escuela en mitad de la nada. Él justo había empezado a dirigir un espacio de proyectos antes de cerrarlo por este nuevo trabajo, que consistía mayoritariamente en dar ‘una plataforma’ a artistas experimentales que trabajaban en instalaciones discretas, casi siempre monocromas. Una de las exposiciones tituladas When God makes a decision, man can't change it (Cuando Dios toma una decisión, el hombre no puede cambiarla) consistía en granos de arroz cosidos en un patrón asimétrico sobre la superficie de las cortinas de su salón de ikea (el "espacio" era el apartamento en Bedstuy que compartía con tres actrices sorprendentemente complacientes). El título era una frase de una película de fassbinder. Fassbinder nunca pasó de moda, incluso cuando su crueldad explícita se volvió moralmente injustificable. Su tortura siempre se podía justificar. El terror es invariablemente cultural, y la posguerra era una metáfora, no una descripción precisa. Ahora mismo se dedicaba sobretodo a visitar estudios de artistas cuyas obras parecían haber estado durante seis o siete años expuestas al sol. Agrietadas, descoloridas, marrones y amarillas, se sentía optimista ante las expectativas de estos artistas. 


Ella hacía esculturas y performances que enganchaban, incluso que a veces eran sorprendentes (me viene a la mente la instalación de doce robots aspiradores llevando bandejas de plata con vasos de whisky de cristal tallado). Pero ninguno de los proyectos que hacía tenían una relación clara entre sí. De proyecto en proyecto, quizás surgían estéticas aleatorias e ideas nuevas. Se negaba a explicar el significado de sus obras hasta el punto de irse torpemente (y no con seguridad, como ella se pensaba) en medio de conversaciones en las que le preguntaban por el significado narrativo. No tenía una práctica perceptible (tu práctica es una falta de práctica le dijo una vez su profesor, pero necesitas ser disciplinada en tu falta de disciplina). Cualquier otra artista que trabajara como ella lo hubiera dejado hace años, ya que los sectores comercial y museístico/educativo la consideraban a ella y a su obra demasiado escurridizas. Pero tener a una hermana comisaria trabajando en un museo de Lisboa y a una madre que le apoyaba y que había fundado una pequeña franquicia de clubs de arte en guarderías de Nuevo Méjico, ayudaba a que sus ambiciones parecieran casi plausibles. 

Todo el mundo les estaba mirando. O nadie lo hacía. Entrar en la escuela de ella era complicado. La galería de él poseía los legados de tres artistas de renombre muy queridos y cada vez más valiosos que murieron con 40 a principios de los 90. El arte del SIDA había sido el tema de las tesis de ambxs. En la inauguración de una nueva escultura pública en central park, creyeron percibir en las otras personas el cambio de reconocimiento de su prestigio. 

Antes de la entrevista que le hicieron y antes de que fuera aceptada en su escuela, le pidieron que escribiera una respuesta a una tarjeta postal que habían elegido de la palma abierta de un hombre ofreciendo una bombilla. Su cabeza apuntaba hacia ella, mientras que su cable negro apuntaba hacia abajo y luego caía fuera de encuadre. Había un agujero gris en su jersey, entre el brazo y el torso amorfo.

Sin mucha concentración, escribió brevemente sobre una película cortita que había visto en el instituto. Un elefante es públicamente electrocutado a través del suelo de una plataforma cuidadosamente diseñada para promocionar la apertura de un parque de atracciones en Coney Island. El plan inicial era ahorcar a la criatura, pero esta idea fue desechada tras las protestas de la American Society For The Prevention of Cruelty to Animals (Sociedad Americana para la Prevención de la Crueldad contra los Animales), así que lo sustituyeron por un destello de luz, seguido de una caída rígida y tierna hacia un lado, produciendo una ráfaga de aire que empujó la propia nube blanca del animal (producida por la máquina) hacia el objetivo de la cámara que lo filmaba por encargo de la compañía de cine Edison Manufacturing. Thomas Eddison no estuvo presente en la ejecución.

Escribió en estribillos genéricos duplicados: 

Ahuma 
Ahuma

Ahuma
Ahuma

Ahuma 
Ahuma 

El 
El

El 
El

Elefante
Elefante 

Gris
Gris

Parpadeante
Parpadeante

El elefante
El elefante 

No puede
No puede 

Soportar
Soportar

Soportar
Soportar

Soportar
Soportar

Soportar
Soportar

Soportar
Soportar


Ella no era consciente pero fue ahí el momento en el que empezó a escribir y se convirtió en escritora - en el momento en el que su escuela le pidió que lo hiciera. 


Comieron cerezas moradas de una bolsa marrón en un banco que daba al mar y a la montaña. Ella se dio cuenta de que él llevaba el cordón desabrochado y pensó en atárselo, pero se limitó a señalarle el zapato. Mantuvo esta postura durante mucho tiempo antes de que él se diera cuenta, porque había girado el cuello para ver cómo el ferry en el que habían llegado retrocedía lentamente.


Ella había escrito un poema en el ferry de camino a Capri, mientras él dormía. Era el segundo poema que había escrito en su vida. Decía: 

Tus vecinos le han visto
Ella sigue follando
Ella sigue hablando
en la mesa 
En el suelo de las gasolineras
Ella mira hacia aquí 
¿Puede verte?
¿Puede alguien verte desde allí?
Actúas como si todo lo que hicieras pudiera endurecer la sangre
Traicionas a la justicia, el dique de los dioses Vives sólo cuando la Mierda es gris y verde y redonda  


En cada escalera que recorría su nueva escuela habían posters con el calendario de visitas de artistas que irían en el semestre de verano. Y detrás del texto (que era pequeño y blanco) estaba la imagen del poster donde aparecían lxs estudiantes de la escuela de ese año dispuestxs en poses casuales, performando el evento que el poster promocionaba. A nadie le parecía raro toparse todos los días con un anuncio donde aparecían sus compañerxs. Toda la escuela estaba pintada de blanco y los estudios eran privados, no abiertos al público como los de su antigua escuela. El poster era una de las pocas muestras de cultura visual que se podían ver en toda la escuela (a no ser que tuvieras una invitación a los estudios de lxs estudiantes), a parte de un mural ad hoc que un profesor visitante con problemas de insomnio había hecho en la cantina años atrás, cuando se podían hacer esta clase de cosas en las escuelas de arte. Pero no le daban importancia. ‘No es una escuela’, le decía una chica muy alta con el pelo gris carbón. Se sentaron una al lado de la otra mientras los ojos de la chica alta parecían pulir cada roca de grava que se veía fuera de la ventana-pared de la cantina. He obviado mencionar el estilo arquitectónico del edificio, era esencialmente alemán. En su primer día de escuela acabó su primer poema: 

Oyente cubierta de nieve
Habladora
Iglesia 
Cubierta de
nieve
Düsseldorf
Angela
Angélica
Border Collie
Bada meinhof
Que no te vacilen. 

¿No 
estás 
cansada
de 
ser
la 
madre
de
otra
persona?


Llegó el bus que les iba a llevar a lo alto de la montaña. En privado se habían fijado en varios puntos del horizonte, algo intimidadxs al darse cuenta de que su viaje estaba a punto de terminar y habían llegado a Italia. Miraron tranquilamente en direcciones opuestas mientras el autobús se marchaba sin ellos y el sonido del océano, por alguna razón, paró abruptamente.




Sam Cottington vive y trabaja en Londres (Reino Unido, 1993). Su obra se ha expuesto en V.O Curations (Londres), Haus Wien (Viena) y Artists self publish fair, ICA, Londres (2020). Ha presentado su documental "Do what you can't" en la conferencia Masculinity, Sexuality and Popular Culture de la Universidad de Birmingham. Ha recibido la beca London Performance Studios Space, y está trabajando en su obra 'The Fairness Doctrine' (2021). Su primera novela 'People Person' fue publicada por JOAN press en 2022.


// ENG

Sam Cottington Text framed within the exhibition Sneckdown, curated by Yaby (Beatriz Ortega Botas and Alberto Vallejo) at the EACC.

When the seven other people they went on vacation with took photos of him, he smiled quickly and enthusiastically. He knew how to make a useful picture even though he was not at all photogenic. It's not enough for someone like him to be likeable or charming anymore–in collaboration with a shared aesthetic commitment or quietly professional attention to appropriate contemporary concerns–you have to extend and project it. When phone cameras appeared he got into position and found himself remembering a quote he’d read at university: Being alive always means the death of someone else. They had read it in class during their BA together, in an elective called New York and Narcissism: feminist Performance art after the 60’s and the Legacies of Freud's misogyny. Carolee Schneemann had read ‘the theatre and its double’ while her husband ate her out- or so their professor had (perhaps drunkenly) told them a week after a student in their class went missing.

She refused to join the local search campaign because ‘The girl is obviously dead.’She was right. She shared this thought with almost no one.

He had just started a position at a gallery in New York before it closed for August. She had just left New York to study Art halfway through the semester at a school in the middle of nowhere. He had run a project space before closing it down for this new job which focused mainly on giving ‘a platform’ to experimental artists working in discrete, often monochrome installation. One show titled When God makes a decision, man can’t change it, consisted of grains of rice sewn in an asymmetric pattern over the surface of his ikea living room curtains (the ‘space’ was the Bedstuy apartment he shared with three surprisingly accommodating actresses). The title was a line from a fassbinder film. Fassbinder never really went out of style, even as the popular perception of explicit cruelty became morally unjustifiable. His torture could always be justified. Terror is invariably local, and postwar was a metaphor not a precise description.Now he was mostly having studio visits with painters whose work looked like it had been left out in the sun for six or seven years. Cracked, faded, brown and yellow, he felt optimistic about these artists' prospects.


She made sculpture and performance that was engaging, even thrilling at times (the installation of twelve robot vacuum cleaners carrying silver trays of cut glass whiskey tumblers springs to mind). But each of her projects had no clear connection to one another. Project to project, brand new and perhaps random aesthetics and ideas were brought forth. She point blank refused to elaborate on the meaning of her works, going as far as awkwardly (not, as she thought, confidently) walking out in the middle of conversations that pressed her for narrative meaning. She had no perceivable practice (your practice is a lack of practice her professor once told her, but you need to be disciplined in your lack of discipline). Any other artist working the way she did would have given up years ago, the commercial and museum/educational sectors finding her and her work far too slippery. But a curator sister working at a museum in Lisbon and an encouraging mother who founded a small franchise of kindergarten art clubs in New Mexico, made her ambitions seem almost plausible.

Everyone was watching them. Or no one was. Her school was tough to get into. His gallery owned the estates of three well loved and increasingly valuable artists who died in their 40’s at the beginning of the 90’s. AIDs art had been the topic of both their dissertations. At an art opening for a new public sculpture in central park they believed that they could sense in other people the recognition of a change in their value.

Before her interview, and before she was accepted at her school, she had been asked to prepare a written response to a preselected postcard of a man's open palm offering a lightbulb. Its head pointed towards him, while its black cable pointed down then fell out of frame. There was a grey crack in his sweater between his arm and shapeless torso.

With one half of her focus she wrote briefly about a tiny film she had seen in high school. An elephant is publicly electrocuted through the floor of a carefully designed platform to promote the opening of a Coney Island theme park. The initial plan was to hang the creature but these plans were thrown out after protests by the American Society For The Prevention of Cruelty to Animals, replaced by a flash of light, followed by a stiff and tender fall to one side, producing a gust of air which pushed the animals own white cloud (produced by the machine) into the lens of the camera filming it on behalf of the Edison Manufacturing movie company. Thomas Eddison was not present at the execution.

She wrote in doubled generic refrains:

Smoke
Smoke

Smoke
Smoke

Smoke
Smoke

The
The

The
The

Grey
Grey

Grey
Grey

Flickering
Flickering

Elephant
Elephant

The elephant
The elephant

Can’t
Can’t

Stand
Stand

Stand
Stand

Stand
Stand

Stand
Stand

Stand
Stand


She didn’t realise it but this was the moment she began writing and became a writer – at the moment her school required it of her.

They ate purple cherries from a brown bag on a bench facing away from the sea and toward the mountain.She noticed his lace undone, thought about tying it for him but instead just pointed at his shoe. She held this pose for a long time before he noticed because he had craned his neck around to watch the ferry they arrived on slowly draw itself back.



She had written a poem on the ferry to Capri, while he slept. It was the second poem she had ever written. It went:

Your neighbours have seen her
She is still having sex
She is still talking
at the dinner table
On the floor of petrol stations
She’s looks this way
Can she see you ?
Can anyone see you from there?
You act like everything you do can get blood hard
You betray justice, the dike of the gods. You live only when Shit is grey and green and round


On each staircase which flanked her new school were posters detailing the calendar of visiting artists for the summer semester. But behind the text (which was small and white) was the poster's image, depicting the current students of the school arranged in casual poses, performing the event which the poster alerted you to. Noone found it odd to walk past an advertisement for your classmates every day. The whole school was painted white and studios were kept private, not open-plan like her last school. This poster was one of a few scraps of visual culture that could be seen when in the school (without an invite into a students studio), apart from an ad hoc mural  that an insomniac visiting professor had done in the canteen years ago, back when things like this happened at art schools. But that was ignored. ‘It’s not a school’ a very tall girl with coal grey hair told her. They sat side by side while the tall girl's eyes seemed to polish each rock of gravel that could be seen outside the canteen window-wall. I’ve neglected to mention the architectural style of the building, which was german essentially. On her first day of school she completed her first poem:

Snow capped Listener
Talker
Church
Covered in
snow
Düsseldorf
Angela
Angelica
Border Collie
Bada meinhof
Don’t be fooled.

Aren’t
you
tired
of
being
someone's
mother
?

The bus arrived to take them up the mountain. They had privately fixated on points in the horizon, somewhat daunted by the realisation that their journey was almost over and they had arrived in Italy. They peacefully starred in opposite directions as their bus left without them and the sound of the ocean, for some reason, abruptly stopped.



Sam Cottington lives and works in London (UK, 1993). His work has been shown at V.O Curations (London), Haus Wien (Vienna) and Artists self publish fair, ICA, London (2020). He has presented his documentary 'Do what you can't' at Birmingham University's Masculinity, Sexuality and Popular Culture conference. He has received the London Performance Studios Space grant, and is working on his work 'The Fairness Doctrine' (2021). His first novel 'People Person' was published by JOAN press in 2022.